Wikitoria

Blog personal de Victòria Vives

Euskal Herria, clar abscur d'un país dins un país

victoria | 24 Octubre, 2007 19:48

Una breu estada al País Basc espanyol i al País Basc francès m'ha donat que pensar sobre la situació i l'ambient que he trobat a Euskadi i l'impacte personal que m'ha causat. En aquest article reflexión sobre aquestes impresions.

No fa 24 hores que he deixat Bilbao. Ahir a aquesta hora arribava a Mallorca, després d'uns dies de descans amb el meu espòs i uns bons amics.

La destinació final era France, però de passada voliem veure el País Basc espanyol, especialment la part manco coneguda, muntanya a dins, costa marinera, i ports pesquers. La veritat és que m'ha deixat un poc decebuda. Clar, sol passar quan l'expectativa és molt alta, així que culpa meva, no faig responsable a ningú més.

Vaig arribar àvida de conèixer la premsa local, de llegir les editorials i les columnes d'opinió dels diaris, fins i tot de poder parlar amb la gent del lloc. Però el que em vaig trobar no es semblava gens al que m'havia imaginat. En la meva ignorància em pensava trobar gent oberta i receptiva a l'intercanvi amb els forans, a semblança dels companys i amics vasca que conec, però lluny d'això m'he trobat amb el contrari: una manifestació permanent de la autoidentitat d'una banda, i un existir i continuar vivint "pese a todo".

Tabernes fosques i petites on no hi cabien més d'una dotzena de persones, un paisatge meravellós que engoleix la història del poble que ha aprés a viure i conviure amb una natura dura i exigent. Persones que coneixen cada pam del seu llogaret i no saben gaire molt del que passa a 100 metres. Potser han aprés a no voler saber.

I els diaris: O blanc o negre. El pensament d'aquesta nació m'ha semblat un cub d'aquests impossibles d'alinear segons els colors. Aquells que ho aconsegueixen tenen la qualificació de genis. Ja m'ho deia un amic meu nat a Portugalete: el problema del País Basc és que si poses a cent vascs junts per a cercar un projecte comú de nació et trobaràs amb cent visions diferents.

Bé, no sé que dir, al País Basc francés em vaig trobar amb una altra realitat. Allà primer són francesos i després vascs, i senten un gran orgull per ambdues, podriem dir identitats?.

Vaig visitar el Museu de Euskal Herria, a Gernika i vaig escoltar amb curiositat el document audiovisual que el Govern projectava per a informar als visitants sobre el país i modelar el pensament dels autòctons.

La conclusió que vaig treure es que ens esforçam massa en parlar de identitat, nació, símbols, senyeres... El País Basc es definia en aquell dvd com un país obert al món. Obert? Al món?. Els amics que conec sí que ho són, però alguns d'ells han hagut de marxar per a trobar feina en altres comunitats autònomes de la mateixa Espanya, d'altres, prefereixen matricular els seus fills a les escoles de la veïna França. Això no sortia al video. Clar, comprenc que es tractàs d'un video promocional, però bé, ja si veia el "sesgo".

La política nacionalista em semba una irracionalitat. Posam per davant de valors universals valors locals. No sé. No m'hi trob còmoda en una cultura que es parapeta per a no rebre influències externes, que les nega i rebutja.  Bé potser només va ser un sentiment, però al País Basc m'hi vaig sentir incòmoda a l'hora d'anar a un bar, (taberna), cercar un restaurant. Està clar que si vas de la ma de gent del país et reben d'una altra manera, però no era el nostre cas. 

A les biblioteques i centres oficials ja era una altra cosa, però no em podia desfer de la sensació que era a l'estranger, però a més, com si fos d'un altre planeta. No crec que això sigui  ni bo ni dolent, però dubt que hi torni tret de per visitar la bona gent que allà hi conec. Fora dels cercles coneguts, he captat la impressió que es viu en un permanent conflicte interior. Un estat d'excepció. Em sorpren que el Lehendakari consideri més important aspectes nacionals de nacionalitat i diferenciació ètnica que aspectes com el respecte dels drets humans, el viure sense por, poder expressar les idees polítiquis sense temor, fins i  tot qui hi hagui interès, que la gent que pensa diferent no hagi d'emigrar o viure amb escoltes...

La ETB (Euskal Telebista) era un exemple d'aquest país de realitats paral·lel·les. Sense comprendre l'idioma, perquè em movia entre el francès, l'espanyol i l'euskera (el català sols en la intimitat) quan mirava la tele semblava que hi hagués dues realitats que convivien sense mesclar-se. Donant-se l'esquena. Obligades a compartir un mateix espai físic però ignorant-se mutuament.  Em resultava difícil d'entendre la veritat. 

Els semblants de la gent eren grisencs, no sé, potser és l'hivern, que al Nord es fa sentir més, però a França erem més al Nord i no hi havia aquesta sensació. En qualsevol cas, també he tingut la impressió que del Pla d'Ibarretxe en parla més la premsa i els polítics que no pas el poble. (A veure que en diria el poble si es pogués manifestar sense pistoles al coll). Visitar el País Basc m'ha donat la impressió de visitar un planeta amb diferents realitats paralel·les que no es comuniquen. I a on la gent si no et coneix es fa o és tremendament inexacta, distreta, imprecisa... Impresions. Sols són unes subjectives impresions.  A veure que passa en les properes eleccions. Tant de bo surtin uns bons resultats per aquest país. No els entenc, però els desig allò millor per ells: Que s'aclareixin. Si es que així ho volen.

 

 

Política | Següent | Anterior | Comentaris (0) | Retroenllaços (0)

Comentaris

Afegeix un comentari

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

Amb suport per a Gravatars
 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb